Somos lo que bebemos

Agua para la sed, 

vino para el placer

café para pensar, 

té para relajarse,

champaña para el amor,

beber y sentir,
sentir y ser.

Somos lo que sentimos.

Incógnitas

Siempre al final hay una incógnita,
pero no corras a despejarla sin gozar de las pequeñas certezas del camino.

Fum enrere

Temps enrere jo fumava.

M'agradava veure la columna de fum que pujava cap a un cel inabastable

Així, de vegades, jo també mirava cap amunt.

No era inútil aquell fum, només insà.

Huele a heno mojado

He leído un fragmento de un poema de Kerouac

y me ha parecido sentir el olor del heno mojado 
en un día de calor, 
bajo una lluvia de intermitente fuerza

capaz de devolver a la tierra la humedad 
que ella quiere entregar al aire.

Tu cuerpo, en aquellos húmedos veranos,

se envolvía con el mío en el olor a heno mojado.

La lluvia era fina y dulce y tu piel exhalaba un aroma floral

que, como el del heno, se avivaba bajo el orvallo.

El poema de Kerouac no habla de olores:

y yo no sé por qué 
te deseo al leer que una “dorada hormiga veloz vuelve al heno

extendiendo sus antenas a través del matorral del tiempo”.

Probaré a leer a otro autor.

Jordi Rueda

El teu vestit grana

Portes un vestit del color dels grans de mangrana, és un vestit ajustat, de coll rodó, tancat,
i màniga llarga. De cotó.

El teu vestit del color dels grans vius de mangrana
llueix discretíssims fils d'or,
com aquelles jaquetes toreres de gala,
i defineix els perfils del teu cos
que té, quan es mou, sensual elegància.

El teu vestit és lluent i tu et llueixes amb plaer.

Els mínims fils d'or del teu vestit
posen brins de vida al teu cos de dona
com els pinyolets grocs dels grans de mangrana
que posen, humits, desig a la boca.

El teu vestit grana és sent orgullós vestint el teu cos
i de fer imaginar la bellesa rosada que amaga.

Et miro i tinc set
com quan miro els grans humits de la mangrana
—la vida—
i veig els teus ulls que tenen espurnes de plata
si veus com jo miro els fils d'or
que tremolen com si tremolés el teu cos.

El teu cos no tremola, tremola el teu cor
i el batec fa brillar a la llum els fils d'or del vestit.

A poc a poc —amb els ulls plens de plata brillant—
descordes la meva camisa.
Jo baixo la cremallera del teu vestit
que ja he perdut de vista
perquè els meus ulls són ara un mar dolç que neda als teus ulls.

El teu vestit ha quedat plegat al cul de la cadira i la meva camisa,
la meva camisa, no sé on para.
El teu cos ja és de seda i la carn és rosada,
la carn teva i la meva.

Abraça'm. Som persones felices i nues.
Menjarem la mangrana i començarà el misteri de la unió consumada.

Jordi Rueda

Ulls que no ploren

No són ulls els que no ploren,

no són ulls els que miren i no hi veuen,

els que no es commouen,

els ulls secs que no ajuden a lubricar

tots els racons del cervell.

Els ulls sense llàgrimes són ulls que no són ulls,

no brillen,

no estan tristos ni feliços, només estan secs

i els ulls no són ulls si no saben plorar.

Em fan mal els ulls quan fa temps que no ploro.

Jordi Rueda

A la sombra de las muchachas en shorts

Aunque faltan unos días para el verano astronómico, los calores ya están aquí: son visibles en los muslos de las muchachas en shorts (*).

Su sombra refrescará miradas
y sus piernas encenderán deseos.

(*) Esta temporada parece que los pantaloncitos se llevan algo más holgados.