Lo más fascinante de una casa —aparte de las personas— son sus ventanas.
Siempre prometen vida.
Y si llueve y llueve sin parar, como estos días, despiertan la imaginación y hasta te dicen ¡hola!
Foto: © Jordi Rueda
domingo, 18 de noviembre de 2018
viernes, 9 de noviembre de 2018
martes, 30 de octubre de 2018
Penúltima voluntad
Morir suavemente,
sin dolor,
con la mirada en un mar calmo,
sintiendo en la cara su tenue soplo salado
mientras la luz, la última luz,
olvida unos destellos
en las aguas.
Morir en un pausado atardecer
donde el gris, cada vez más oscuro,
suceda al luminoso azul,
lejanos los soles rojos
y ausentes las lunas blancas.
Morir despacio,
como se bebe un agradable vino blanco,
dejando desvanecer sus aromas.
Morir al morir el cielo, el mar y el aire,
suavemente,
sorbo a sorbo...
Aunque sin apurar la copa:
el que ha vivido siempre deja algo.
Es ley de vida. O de muerte.
Jordi Rueda
(26/10/14)
(26/10/14)
sábado, 27 de octubre de 2018
Com els grans de mangrana
Portes un vestit del color dels grans de mangrana.
És un vestit ajustat, de coll rodó,
tancat, de màniga llarga, de cotó.
tancat, de màniga llarga, de cotó.
El teu vestit del color dels grans vius de mangrana
llueix discretíssims fils d'or,
com aquelles jaquetes toreres de gala,
com aquelles jaquetes toreres de gala,
i defineix els perfils del teu cos
que té, quan es mou, sensual elegància.
que té, quan es mou, sensual elegància.
El teu vestit és lluent i tu et llueixes amb plaer.
Els mínims fils d'or del teu vestit
posen brins de vida al teu cos de dona
com els pinyolets blancs i grocs dels grans de mangrana
que posen, humits, desig a la boca.
posen brins de vida al teu cos de dona
com els pinyolets blancs i grocs dels grans de mangrana
que posen, humits, desig a la boca.
El teu vestit grana és sent orgullós vestint el teu cos
i de fer imaginar la bellesa rosada que amaga.
Et miro i tinc set
com quan miro els grans humits de la mangrana
—la vida—
i veig els teus ulls que tenen espurnes de plata
si veus com jo miro els fils d'or
que tremolen com si tremolés el teu cos.
El teu cos no tremola, tremola el teu cor
si veus com jo miro els fils d'or
que tremolen com si tremolés el teu cos.
El teu cos no tremola, tremola el teu cor
i el batec fa brillar a la llum els fils d'or del vestit.
A poc a poc —amb els ulls plens de plata brillant—
descordes la meva camisa.
Jo baixo la cremallera del teu vestit
que ja he perdut de vista
perquè els meus ulls són ara un mar dolç que neda als teus ulls.
descordes la meva camisa.
Jo baixo la cremallera del teu vestit
que ja he perdut de vista
perquè els meus ulls són ara un mar dolç que neda als teus ulls.
El teu vestit ha quedat plegat al cul de la cadira i la meva camisa,
la meva camisa, no sé on para.
El teu cos ja és de seda i la carn és rosada,
la carn teva i la meva.
la meva camisa, no sé on para.
El teu cos ja és de seda i la carn és rosada,
la carn teva i la meva.
Abraça'm. Som persones felices i nues.
Menjarem la mangrana i començarà el misteri de la unió consumada.
Menjarem la mangrana i començarà el misteri de la unió consumada.
Jordi Rueda
miércoles, 1 de agosto de 2018
Nits de pausa
En aquestes nits caloroses de l'estiu
podem gaudir d'hores de pausa,
hores neutrals,
hores per apreciar
els moviments lents de les ombres.
Arbres, cases i persones
a la llum minsa de la lluna,
proposen alleujar-nos de la vida cobejosa,
de la vida que tracta d'acabar amb s'ansietat
–o potser amb si mateixa–
al més aviat possible.
Hi ha hores sense objectius,
hores per recuperar una mica d'harmonia
i per pensar, imaginar, somiar, crear
i viure com de vegades fan els savis,
com alguns poetes, pintors i músics,
com la gent que ja és feliç.
podem gaudir d'hores de pausa,
hores neutrals,
hores per apreciar
els moviments lents de les ombres.
Arbres, cases i persones
a la llum minsa de la lluna,
proposen alleujar-nos de la vida cobejosa,
de la vida que tracta d'acabar amb s'ansietat
–o potser amb si mateixa–
al més aviat possible.
Hi ha hores sense objectius,
hores per recuperar una mica d'harmonia
i per pensar, imaginar, somiar, crear
i viure com de vegades fan els savis,
com alguns poetes, pintors i músics,
com la gent que ja és feliç.
jueves, 14 de junio de 2018
Paraules enceses per cuques de llum
A on van els transeünts? Què esperen trobar?
Per què són tants els que corren?
En les seves cares n'hi ha incertesa i esperança
a parts iguals.
Tots, potser, busquen el mateix sense saber-ho:
paraules enceses, paraules enceses de llum,
de llum com la mínima llum de les cuques de llum .
Molts, els que tenen mandra de caminar,
s'apinyen a les parades d'autobús.
Prenen línies diferents, però totes van al mateix lloc:
l'aiguamoll a on en la nit s'exhibeixen insectes luminescents
cridant a l'amor.
Els que no s'adormin,
veuran aviat a les alades cuques de llum
pujant cap al cel,
centellejant en el seu assalt a l'horitzó fosc.
Uns altres, amb els ulls tancats,
escoltaran, escoltaran,
escoltaran per si sonen paraules alades,
que potser sentiran com si fossin paraules enceses,
paraules de foc.
D'altres, ben adormits, patiran un mal son.
Aquests hauran d'esperar una altra nit
per veure les alades cuques de llum
que encenen paraules de foc,
paraules que es tornen paraules de vida i amor.
Per què són tants els que corren?
En les seves cares n'hi ha incertesa i esperança
a parts iguals.
Tots, potser, busquen el mateix sense saber-ho:
paraules enceses, paraules enceses de llum,
de llum com la mínima llum de les cuques de llum .
Molts, els que tenen mandra de caminar,
s'apinyen a les parades d'autobús.
Prenen línies diferents, però totes van al mateix lloc:
l'aiguamoll a on en la nit s'exhibeixen insectes luminescents
cridant a l'amor.
Els que no s'adormin,
veuran aviat a les alades cuques de llum
pujant cap al cel,
centellejant en el seu assalt a l'horitzó fosc.
Uns altres, amb els ulls tancats,
escoltaran, escoltaran,
escoltaran per si sonen paraules alades,
que potser sentiran com si fossin paraules enceses,
paraules de foc.
D'altres, ben adormits, patiran un mal son.
Aquests hauran d'esperar una altra nit
per veure les alades cuques de llum
que encenen paraules de foc,
paraules que es tornen paraules de vida i amor.
sábado, 12 de mayo de 2018
Tahití
Tahití. Café.
Gauguin. Colores.
—No sé más de Tahití.
¿Qué sabes tú?
—Poco, que está en el Pacífico,
que el clima es bueno,
que tiene visos de ser un paraíso,
que su nombre invita a soñar.
—¿Vamos?
—Vamos, sí quieres, pero separados.
Allí, con los ojos abiertos a la belleza,
libres de recuerdos,
felices ante lo nuevo,
tal vez nos junte el azar
y descubramos
que el paraíso somos tú y yo
inesperadamente juntos,
como el día en que nos conocimos
en el Musée d’Orsay
y la venturosa realidad
empezó a parecernos tan hermosa
como nuestras fantasías.
—¿Y si el azar no nos junta…?
—Viviremos otras fascinantes aventuras.
El azar es sabio.
J. R.
J. R.
P.S.- Todas las imágenes que aparecen en este blog son originales salvo esta reproducción de la pintura de Paul Gauguin, ‘Arearea’ (1892), que se encuentra en el Musée d’Orsay, en París.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)